AMB PREMEDITACIÓ I TRAÏDORIA

https://leer.amazon.es/kp/embed?asin=B01N4ABUAH&preview=newtab&linkCode=kpe&ref_=cm_sw_r_kb_dp_ksQRyb35NSDMA

"Amb premeditació i traïdoria" forma part del recull de relats: TRETZE RELATS DE VERTIGEN.

El taxi que traslladava la Mònica de casa seva al Clínic hagué de minorar la marxa, fins a aturar-la del tot, en topar amb una colla d’homes i dones, gairebé octogenaris, ocupant completament la via; tots ells, estafats per Caixes i Bancs, tal com indicaven les pancartes que enlairaven tant com podien,  perquè fossin ben visibles, on tothom podia llegir perfectament de quina mena d’estafa havien estat víctimes. I alhora, ho denunciaven també a viva veu, per així fer-ho arribar millor als vianants que es trobaven passejant per allí, o bé asseguts en alguna de les terrasses de les cafeteries que sovintegen en aquella zona, la majoria, turistes de diverses nacionalitats, que se’ls miraven encuriosits i atònits, mentre els anaven fotografiant amb els seus mòbils. Els manifestants, només reclamaven el fruit d’anys i anys de treball i estalvi pel dia de demà. Segur que mai s’haurien imaginat quant dur i dificultós se’ls faria aquell dia de demà.

Aquest primer contratemps els ha mantingut aturats una bona estona.

Al cap de poc de continuar el trajecte, anaren a parar a una altra cua de cotxes, immobilitzats, aquesta vegada, per tot un eixam de persones vestides de verd, que reclamaven justícia social i l’aturada dels desnonaments, majoritàriament executats per Caixes i Bancs. Desnonaments que s’anaven repetint dia sí i dia també.

Sembla que n’hi ha molta de justícia per a ser reclamada. Tanmateix, a la Mònica ja fa temps que això de la justícia més aviat la confon. A ella l’importa ben poc tota aquesta mena de terratrèmol social. Ara, només té un pensament al cap, i prou.

- Coi de gent. Que vol dir que arreglaran res fent tant soroll, i emprenyant qui menys culpa té...?

- Estan en el seu dret. Si es quedessin a casa, seria molt pitjor, fins i tot potser alguns d’ells es tirarien per la finestra. Almenys així es desbraven i alguna cosa en trauran, n’estic segur. En aquest país només t’escolten si fas soroll. Avui en dia amb bones paraules no vas enlloc. Se’t foten els taurons! - Respongué el taxista.

- Doncs que vagin a emprenyar a Caixes i Bancs, o al mateix govern. No pas a nosaltres que no tenim culpa de res.

- Hem de ser solidaris i tenir paciència...

- Solidaris, diu? Jo, els meus assumptes me’ls arreglo tota soleta. No necessito ningú, ni vaig a emprenyar ningú. Per tant tampoc m’agrada a mi que em vinguin a emprenyar amb tantes històries.

No obtingué resposta del taxista. L’home aprofità per posar música per així desviar-se d’aquella conversa, cosa que no li agradà a la Mònica, però s’hagué d’aguantar. D’aquesta manera, la veu de Luciano Pavarotti, prengué tot el protagonisme, fins que arribaren al Clínic.

El taxi s’aturà davant mateix de l’hospital. L’enuig de la Mònica es mostrà sense embuts i amb total contundència a l’hora de pagar al taxista: li tirà el bitllet de cinquanta euros, import que marcava el taxímetre, directe al bell mig de la cara. Sort que l’home, demostrant temple i ofici, arreplegà el bitllet al vol. Ella, sense ni tan sols acomiadar-se, féu mitja volta, i estirada com un gall d’indi, dirigí les seves passes cap a l’interior de l’hospital.  El viatge se l’hi havia fet llarg i pesat. Han estat més d’una hora per fer un recorregut que normalment es fa en quinze o vint minuts. Segur que n’hauria fet més via anant-hi caminant, i s’hauria estalviat una pasta. “Coi d’home, ara entenc la seva solidaritat!”

Avui per a ella, per bé o per mal, sap que serà un dia important; un dia que marcarà un abans i un després, o potser ni una cosa ni l’altra. De totes maneres d’aquí a res s’esvairà l’enigma. Potser per això està tan neguitosa. Ja fa quinze dies que en Jaume està en coma. Els metges,  des d’un primer moment, els havien donat poques esperances. Avui els confirmaran si hi ha alguna possibilitat de recuperació. La inoportuna desgràcia, d’aquell accident, en el que la muller d’en Jaume va perdre la vida, ocorregué, just el dia que havia de parlar amb la seva dona. El dia que havia de dir-li que la deixava. Que el seu matrimoni s’havia acabat... El dia que havia de començar una nova vida amb ella, la seva secretària.

Travessà el passadís de punta a punta, fins a arribar a l’habitació 333. El pare d’en Jaume, estava assegut en una de les butaques de la saleta que hi ha davant de l’habitació, amb el cap cot i la vista fixada a terra; el seu semblant reflectia una gran preocupació i una profunda tristor; estava acompanyat per la seva filla, que es mantenia dreta, recolzada a la paret, amb la mirada perduda cap a un lloc inconcret i amb els dits de la mà dreta donant repetits tocs a la paret. A penes s’adonaren de la seva presència, malgrat que la Mònica alçà la mà per a saludar-los.

En Jaume seguia postrat al llit, connectat a una màquina i sense donar el més mínim senyal d’activitat vital. Al seu costat, la seva mare,  agafant-li fort la mà amb una certa desesperació, alhora que a cau d’orella li anava suplicant que es despertés. “Si us plau, Jaume. Si us plau...! En Jaume, seguia amb els ulls clucs i callat, molt callat, sense fer supòsit de res. Ja podia dir sa mare... La Mònica saludà a la dona, que no li parà esment, fent un petit moviment amb el cap, i s’assegué en una butaca, a l’altre costat del llit.  El metge no tardà ni deu minuts en fer acte de presència, acompanyat del pare i la germana d’en Jaume:

- Ho sento, no hi podem fer més; hem fet tot el que humanament hem pogut. Quan la família vulgui el desconnectarem... És el que vostès volen, oi?

- És el que ell hauria volgut-. Respongué, amb veu trèmula i semblant d’impotència, el pare d’en Jaume.

Dit això, els pares i la germana d’en Jaume, els tres alhora, torçant el cap en direcció cap a on era la Mònica, que s’havia mantingut en un discret segon terme, i, sense obrir boca, només amb la força de la mirada dels tres, i un gest amb el cap, tot estirant i arrufant el front, aquest per part del pare, convidaren a la noia a deixar l’habitació.

La Mònica, no era de la família, prou que ho sabia. Ella, a ulls de tots, era tan sols una empleada. Res més que això. No entenien massa què hi feia allí. La seca mirada que li dirigiren els familiars d’en Jaume era la confirmació de què ella allí més aviat sobrava. S’acomiadà de tots ells, amb educació forçada,  i seguidament abandonà l’habitació.

“Tan bé que havia pogut anar tot...”

N’hi havia fet tantes de promeses en Jaume... Aquesta vegada però, s’havia ben assegurat que la promesa feta arribés finalment a bon port... I ho va planificar i preparar minuciosament, sense escatimar detalls... Havia de ser una jugada perfecta.

“Però, per què redimonis havia de pujar al cotxe de la seva dona el dia que no tocava...? Per què cony va acceptar que l’acompanyés a l’oficina...?”

Amb els nervis que va arribar a passar pensant en la possibilitat de ser descoberta per algú, mentre manipulava els frens del cotxe, il·luminada tan sols amb la claror metàl·lica dels llamps  d’una feréstega nit, plujosa i freda, quan, suposadament, tothom dormia...

“Coi, que m’hi jugava el coll! Llavors, va ell i ho esguerra tot!”

“Però que no podia anar amb el seu cotxe com feia sempre...?”

Aquí és quan se li encengué aquella llumeta vermellosa, que omplí de claror l’ombra fosca del seu raonament:

 “Malparit, més que malparit! Què pretenies...? Tirar-te enrere...? Que em posés gelosa...?

Estava furiosa i enrabiada amb ella mateixa, amb el món i amb tot l’univers sencer. Això li sol passar quan planifica, i executa a la perfecció, una jugada excel·lent com aquella i tot se li’n va en orris. Però  volàtil com és, tota la fúria li entra per la boca i li acaba sortint pel forat del cul.

“Calma, calma...” Es va repetint a si mateixa. Finalment, respira fondo per agafar força... I en un tres i no res els seus pensaments fan un gir de 360º. Sembla que li costa ben poc canviar de registre:

 “Caldrà esperonar de nou l’enginy i cercar una nova víctima...”

I a ciutat n’hi ha tantes de víctimes propiciatòries... Totes elles a punt per deixar-se atrapar. Només cal que algú com la Mònica, atractiva i seductora com una serp, fixi en elles la seva hipnòtica mirada... Somriu satisfeta, perquè la seva intuïció li diu que ja està a punt altra vegada per començar de nou.

Mentrestant, a l’habitació 333 dos membres del personal sanitari vestits d’un blanc impol·lut, de cap a peus, es preparaven per desconnectar un cos més, de tants, d’una màquina manipuladora de vida, o quelcom semblant. Ho anaven fent a poc a poc, sense pressa, com si aquell cos, jove, indefens i desvalgut, els forcés a alentir el pas; com si els volgués forçar a desentendre’s de la seva obligació. Però quina força sobrenatural podia tenir un cos immòbil com un vegetal, connectat a una màquina com aquella...? Tal vegada: “jove, indefens, desvalgut...,” siguin paraules, fets o realitats, que convidin a l’empatia... Però què hi podien fer ells...? Ells, al cap i a la fi, en aquell joc de fer i desfer, no eren altra cosa que uns simples titelles. Uns manats...

Aquell dia, però, d’una manera o altra havia de ser diferent. Aquell dia, en desconnectar el cos de la màquina, ocorregué un fet inusual, alhora que extraordinari. Atònits, pogueren contemplar, com el subtil traç d’una punxeguda i petrificada llàgrima, escapolida d’algun dels inescrutables racons de l’infinit, anava a parar de ple al bell mig del cor d’en Jaume. Talment, com una estaca travessant el cor d’un vampir.

Maria Carme Poblet

https://leer.amazon.es/kp/embed?asin=B01N4ABUAH&preview=newtab&linkCode=kpe&ref_=cm_sw_r_kb_dp_ksQRyb35NSDMA