CASA MEVA. CASA VOSTRA

Voler acollir, en aquest cas, és voler donar una mà amiga, a persones que estan en greu risc de mort, en la majoria de casos. Marxar de la seva terra, de les seves arrels, de la seva vida, no ha de ser plat de bon gust per ningú. Alguns direu que són diferents perquè provenen de cultures dissemblants a la nostra, que parlen un altre idioma, que tenen costums diferents, que no s'adapten... O, no s'adaptaran mai. I molts són pobres, i no riuen, i estan tristos, i vesteixen diferent, i malament... Ara, sembla que molts han oblidat ja aquella imatge d'aquell nadó ofegat, que tanta llàstima va fer, tirat bocaterrós damunt la sorra de la platja. Una única fotografia, que a mi personalment em feia mal a l'ànima, però que representava tots els milers d'infants, dones i homes que trobaren la mort fugint de la mort. I la processó segueix... Entre els refugiats hi ha gent de tota mena. Ben cert que a alguns els costarà més adaptar-se i uns altres s'adaptararan de seguida. No serà fàcil. Ningú diu que sigui fàcil. Només és qüestió de ser una mica més empàtics i solidaris.

No fa tants anys que d'aquí hagueren de partir, majoritàriament, cap a França, molts refugiats republicans, fugint de les represàlies dels vencedors, i possiblement de la mort. I molts no ho tingueren gens fàcil, però tots, els que sobrevisqueren, se'n sortiren també, i amb el temps, s'integraren; la història ho acredita.

Aquí, a casa nostra, vam patir amb força virulència la duresa de la postguerra, i moltes regions de l'Estat espanyol, per a poder sobreviure, van haver d'emigrar cap a altres terres, cercant un futur millor, sobretot pensant en el futur dels seus fills. Catalunya va ser lloc d'acollida per a molts d'ells. Segur que al començament no va ser fàcil; també tenien costums diferents i no parlaven català, i molts també eren pobres, alguns d’ells, molt pobres,  però es van adaptar, molts d'ells amb molt d'esforç i treballant durament, i amb el temps, es van integrar totalment, i ara són un més de nosaltres, sense cap mena de diferència.

Fem memòria....

Maria Carme Poblet