VOLEM ACOLLIR. SÍ SENYOR!





Em dol molt, comprovar que en el món on jo visc, el mateix món on han nascut  i s’han fet grans els meus dos fills; el mateix món que veurà créixer al meu nét, hi ha una part important de persones que estan en contra d’acollir refugiats. Molts d’ells, són els mateixos que per altres conductes es queixen que no hi ha justícia, o que la justícia no és igual per a tots, que hi ha ciutadans de primera i de segona... Diuen: primer els d’aquí... Cert que a casa nostra hi ha molt a fer i cal reivindicar-ho, perquè és ben cert que hi ha persones que pateixen situacions de pobresa extrema, sense més recursos que haver de dependre de les institucions, i a vegades ni això és suficient; que moltes pensions de viudetat o jubilació són extremadament baixes; que certes malalties, altament invalidants, incomoden tant que les mateixes institucions del govern les fan invisibles a cop de vareta màgica, i cosa que no es veu, cosa que no existeix. I podríem allargar-ho... I tant que podríem!



Quan parlem d’acollir refugiat, parlem de persones de totes les edats i gènere; persones, com nosaltres, amb una vida trencada, que fugen de la guerra, de la fam, de la misèria, de la mort... I ho fan jugant-s’hi la vida. Arriben al lloc somiat, els que no s’han quedat pel camí, engolits per les aigües del Mediterrani; arriben a l’Europa de les llibertats, l’Europa solidària, o això pensaben, i es troben, la major part d’ells, sobrevivint en camps de refugiats; dins barracons o tendes de campanya i patint les inclemències del fred de l’hivern i la incertesa del seu destí. Pensant, fins quan els tindran aparcats en aquell lloc.



No ens enganyem, som nosaltres, els humans, els que hem creat ciutadans de primera i de segona, per tant ens pertoca a nosaltres posar-hi solució. Tanmateix, crec que podem ser acollidors i alhora reivindicar millores socials justes i necessàries. Siguem solidaris, i donem exemple a aquesta Europa que no vol veure el que no li agrada, i per això gira la vista cap a un altre costat. 

Maria Carme Poblet

Comentaris

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

LA MEVA ÀVIA

Imatge
  Antònia Civit Farran Andreu Civit Farran L ’Antònia Civit Farran, la meva àvia, la padrina Antònia per als seus besnets, va tenir una joventut força dura, a més de tocar-li viure en un temps fosc i enrarit. Quan esclatà la guerra encara no havia complert trenta anys i just feia dos anys que havia enviudat, quedant sola amb dues filles de set i cinc anys: la Carme i la Consol. Del matrimoni amb el Francesc Casanovas havien nascut quatre fills; malauradament els seus dos primers: un nen i una nena, van morir al cap de pocs dies de néixer; això, i la mort del seu home va ser un dol que portà de per vida. També la mort del seu germà Andreu que va morir a l'edat de disset anys defensant com a voluntari la República, va suposar un gran trasbals per a ella i tota la família de cal Sants.   Sense el seu home, l'avi bo que no vaig arribar a conèixer, i amb dues nenes petites que alimentar se li presentava un panorama força difícil; però era una dona forta i treballadora, i per guan
Més informació

NOVEL·LA - SIRENA D'AIGUA DOLÇA - Segon tastet

Imatge
                  SEGON TASTET DEL PRIMER CAPÍTOL L'udol del ca m'empeny a seguir. Camino a quatre grapes com un gos del carrer. Sense nord, ni destí. Ves que no acabi a la gossera!                          En Pau "A quell vespre en Pau va decidir no agafar l’ascensor com tenia per costum quan anava a ca la Marta. Potser perquè darrerament faltava molt al gimnàs i necessitava desfer els nusos i l’excessiva rigidesa de la seva musculatura? Podria ser. Qui sap... O potser per una mena de trasbals que per moments l’havia desorientat del tot; provocat per aquell jove vestit de motorista, amb la cara descoberta, sostenint un gros casc amb una mà, que mai havia vist fins ara, que s’ha creuat amb ell just al portal d’entrada, i li dirigí una mirada burlesca que refulgia una mena de notori menyspreu cap a la seva persona. O bé una cosa semblant. I damunt, aquell tipus ni tan sols s’ha molestat en dissimular un mig somriure.  “ S'estava enfotent de mi ?”  No va poder
Més informació

SIRENA D'AIGUA DOLÇA

Imatge
      https://amzn.eu/d/73D948y        Tastet del llibre:            “ S ous les pavés, la plage! ”    "Que lluny queden, pensa en Tomàs Sanàbria, les llambordes parisenques i aquella reeixida platja. Els ideals més utòpics s’han fos ja fa temps a cops de realitats gens utòpiques. Gira el món i gira la vida.     Que lluny queda tot plegat. I quantes pedres per ensopegar. Ells dos, en Pau Ramoneda i ell, s’han fet grans; i ben poc, o res, en queda d’aquells llegendaris ideals que ara, almenys a ell, ja del tot aburgesat, no li serveixen per a res. Ell pensa que les revolucions duren el que han de durar. Potser fins a on els deixen que duri tota aquella colla de privilegiats intocables que mouen les regnes del món, que fan i desfan com més els convingui. Ara enverinen ferides, ara les desinfecten. Ara dicten normes, ara les treuen..."     " L a Glòria està nerviosa i espantada. Mentre va entomant glopades del cafè acabat de fer, tot ensumant aquell aroma, no pot evi
Més informació