PECAT MORTAL

Corria ben arran de mar, xapotejant damunt l’aigua. Peus i cames ben molls i els  braços aixecats esvalotadament, com volent atrapar el vol de les gavines, que aletejaven damunt seu, i cantaven cançons eixordadores i plenes de lament. Cançons, inspirades tal vegada, en el plor de cent nadons enrabiats.

A la Nena li agradava i l’omplia d’un estrany regust de felicitat aquell breu contacte amb la mar, la sorra, les gavines... I sentir les diminutes partícules de brisa marina acariciant-li la cara, amb aquell minúscul i humit degoteig que li va lliscant cara avall, i aquella mena de massatge i pessigolleig de la sorra al bell mig dels peus, fent que cada vegada anés en augment el seu riure, fins a convertir-se en un cant agermanat amb el cant net i cristal·lí de les ones. I de rerefons, l’inquietant i magnètic plor de les gavines...

Ella, només volia allunyar-se. Si hagués pogut, hauria volgut dissoldre’s en petites gotes d’aigua i evaporar-se cel amunt... Hauria volgut allunyar-se de les malèfiques grapes i l’alè agrós del seu padrastre, i de sa mare, dona eixorca de sentiments i muda de paraules, sempre a prop d’una ampolla de vi, a punt d’engolir coll avall. Però, sobretot, allunyar-se d’aquella eixarreïda i fosca  habitació, on el seu pervers padrastre anava fent de les seves. Però com que això no sabia com es feia es conformava evadint-se, ni que fos per un instant, d’un món que no entenia, però que per una raó inexplicable del destí li havia tocat en dissort a la loteria de la vida, sense ella haver-hi jugat mai.

Ja és ben mala sort!

I tan sols tenia set anys...

Acabat el seu innocent joc, toca retornar a la normalitat diària. Apartant-se a poc a poc de l’aigua, es dirigeix cap al lloc on havia deixat les seves sabates; unes sabates d’un color indesxifrable, ben tronades de la sola i de tots costats; amb les sabates a la mà, dóna una darrera ullada amorosida a aquella mar blava que tant estima; ho fa amb els ulls plens de guspires, brillants i transparents, que acaben fonent-se amb la mateixa escuma de les ones. A poc a poc, va rotant el seu menut cos per emprendre camí, com té per costum,  direcció cap al  lloc de sempre; un lloc ben visible pels vianants que per allí transiten. Amb el palmell de la mà, i amb la seva mirada innocent, anava suplicant compassió i caritat a tota persona que passava a prop seu, tot vigilant que no hi hagués cap guàrdia per la zona, com encaridament l’hi havien ordenat. La Nena era obedient i submisa; no sabia ser d’altra manera. No podia ser d’altra manera.

Cada dia, a la mateixa hora, passa per allí la Maria passejant la seva  gosseta. És una anciana de més de noranta anys, de cara i cos colrats per anys i penúries, però conservant la innocent i viva mirada de la seva llunyana infantesa. En una mà aguanta fort la corretja de l’animal, i amb l’altra l’entrepà amb pernil, preparat per ella mateixa amb tot l’amor del món, per entregar a aquella pobra criatura. La petita somriu amb un bri d’esperança, hipnotitzada per aquella mirada viva i clara, i amb les dues mans agafa aquell present de cada dia. La gosseta li llepa els dos dits dels peus, que sobresurten per entremig d’una ranura de les seves malmeses sabates, llavors la Nena li acaricia el caparró. La Maria somriu a la Nena; la Nena li dóna les gràcies dolçament... Tot es va repetint cada dia.

La Maria, poc s’imagina que el seu entrepà és l’àpat més consistent  d’aquella pobra criatura, que únicament s’alimenta del poc o molt que li dóna alguna ànima caritativa com ella: una poma, una pera i de vegades un plàtan. En arribar a casa troba el de sempre: un plat  d’arròs bullit,  o bé de llenties. La carn és pels grans, que segons diuen ells, ho necessiten més que no pas ella.

La Nena, tampoc sap que aquell entrepà dipositat a les seves mans tan amorosament, és un dels dos únics àpats que aquella doneta velleta i encorbada  es pot permetre. Tampoc necessitava més, pensava la Maria. Ja havia renunciat abans a un altre àpat per a poder atendre com cal la seva companya de vida: la gosseta. I bé que s’hi va acostumar.

La Maria segueix son camí. La Nena va contemplant, amb un cert grau de tristor, com la dona i la seva gosseta a poc a poc es van allunyant. Dóna una mossegada a l’entrepà, després una altra... Passa un senyor que li deixa caure dues monedes damunt el mocador que la Nena ha estès a terra... “Gràcies, senyor. Moltes gràcies...” Una nena de la seva edat que va caminant de la mà de sa mare i du l’uniforme d’escola pregunta: “Mama, què fa aquí aquesta nena tan bruta i despentinada...? Per què para la mà...? Que no va a l’escola...?” La mare no contesta i apressa el pas. La Nena observa aquella escena amb impotència. Trista, perduda, desvalguda...

A mitja tarda, la Nena retorna a casa, amb molta cura de no perdre ni un cèntim, del poc que ha aconseguit. A casa l’espera el seu padrastre, home pudent, viciós i  malparlat, que només veure-la l’omple de cops, alhora que, entre renecs i brams, l’esperona a “treballar” més i millor el dia vinent.

La dona que està asseguda en un racó, que és qui havia parit la Nena, resta silent i desviant la vista cap a una altra banda, tot aguantant amb les dues mans un cartó de vi barat. I, sense immutar-se massa, va entomant glopades d’aquell vi, una darrere l’altra.

Després dels cops, com cada dia i sense cap mena de compassió, l’home s’emporta la petita cap a l’interior d’una eixarreïda i fosca  habitació...

La dona segueix bevent neguitosament. L’home, cada cop més embogit de lascívia malaltissa. La nena, vingui plorar...

De fons, a través de les ones radiofòniques es podia escoltar un d’aquells repetitius discursos del dictador:

“Españoles, hermanos todos, tal día como hoy de hace casi ya veinte años, los españoles nos hallábamos al borde de un abismo...”

I una estona més tard, la veu d’una tal Sra. Elena Francis, personatge de rostre desconegut i sospitosa identitat, va desgranant i deixant caure, amb aquella dicció de dona que viu en la certesa de ser posseïdora  de la veritat més absoluta, tota una lletania de bons consells; consells de tota mena, tots ells dirigits a qualsevol fèmina necessitada de l’adequada orientació, per tal de no desviar-se, gens ni mica, del camí marcat per la fèrria voluntat del dictador, amb el beneplàcit, com no podia ser d’altra manera, de la Santa Mare Església; més Catòlica i Apostòlica que mai. O no era ben bé així...?

Cada nit, dins el llit d’una habitació sense finestres, tota mena de malsons aguaiten la Nena, que per més que plori, fluixet, molt fluixet, mai s’acaben d’esvair, ans al contrari, com sagetes ben esmolades, burxen rabiosament el seu innocent i malmès cervell; ella, tan sols és una més... Una més de les moltes ànimes, candoroses, fràgils i anònimes, que diàriament van deambulant pels camins de la indiferència i del rebuig, en temps de pors i molta foscúria. 

Demà, la petita, tornarà de nou a prop de la seva amiga la mar, per agafar forces i seguir aguantant.

O tal vegada, endinsar-se aigües endins. Qui sap...

Potser tal vegada, algú, vés a saber qui, l’acabi rescatant del carrer. Potser un capellà, o potser alguna d’aquelles asèptiques i encotillades senyores de la “Sección Femenina”, salvadores de la Pàtria i de qui faci falta, per endur-se-la cap a un d’aquells orfenats plens de criatures tristes. Un lloc, comandat amb mà dura i toc de xiulet, per tot un reguitzer de monges i estirades funcionàries, de cara eixuta i cor glaçat. Qui sap...

Qui sap...

Maria Carme Poblet