PLAER OFEGAT
PORS
Avui, la Dolors ha estat unes hores a
Barcelona, hi ha fet gestions i n'ha tornat amb tren. En baixar-ne a Girona a
quarts de tres de la tarda, li ha fet l'efecte que l’acabaven d'enfornar,
talment com una barra de pa. El dia ha estat tòrrid. S’ha quedat a Girona; ha
dinat, ha fet un parell d’encàrrecs i cap allà a la mitja tarda ha passat una
bona estona asseguda en una terrassa de la Rambla, prenent una cervesa. L’aire,
moderadament fresc, petant-li a la cara ha estat còmplice d’un incipient i poc
pretensiós estat de gràcia. Renoi quanta gent passejant! Allò semblava ben bé
una cercavila: panxuts, nassuts, xatos, alts, baixos, prims, rabassuts...;
n'hauria pogut fer un catàleg immens. Després ha tornat cap al poble. Era
gairebé fosc. Julen, el noi que els porta les terres, llaurava el tros de
darrere casa, amb un tractor que duia un cultivador especial, de l'empresa de
serveis agraris on treballa. S’ha esperat que acabés i l’han fet petar una
estona mentre es prenien una llimonada. Més que parlar amb en Julen, li agrada
escoltar-lo com s’explica. La seva naturalitat. La seva olor d’home... I
observar com se la mira; això la posa a cent.
És un excèntric en Julen. Una mena de criatura gran,
de gairebé dos metres, a qui cal vigilar de prop perquè no faci bestieses. Un
home estrany, que no té por de res. Però és un bonàs. Sort que té son pare amb
ell, que l'adreça una mica, però ara l’home el vol tornar a casar; fins i tot
ja li ha trobat xicota. En cas de casar-se de nou, seria ja el tercer cop que
ho faria, i només té vint-i-set o vint-i-vuit
anys... Són gent de l'Est, a qui la vida ha maltractat tant com ha volgut; gent
d'un racó de les estepes, que no han arribat ni tan sols a l'estadi més primari
que puguem imaginar des d’un món desenvolupat.
Ara mateix, se li acut, que el que més els distancia a ells dos, no
és únicament l’edat i la diferència de cultures. El que més els distancia, és
que ell no té por de res; en canvi a ella no li resulta gens fàcil viure sense
por. De vegades la seva por pot ser terriblement malaltissa i d’altres només se
li fa present en petites dosis, però n’hi ha prou per a dificultar-li poder viure amb intensitat i satisfacció. Ella
li dobla l’edat i encara no s’ha casat mai, mentre que ell, si Déu no hi posa
remei, ja anirà pel tercer casament...
Potser, tots plegats, d’una
manera o altra, estem atrapats per l’ombra obscura de la por. No una por
conscient, però sí que hi ha moltes vegades, que molts dels nostres actes, de
les nostres actituds davant la vida, fins i tot dels nostres pensaments, estan
presidits per alguna ombra de por que pot dificultar-nos el fet de poder viure
amb plenitud.
Ell se la mira. A ella li agrada
com se la mira ell. Ella, s’estira, deixant lliscar el cos, i instintivament,
s’obre de cames; els pits molsuts, amb els mugrons a punt d’estellar... Ell, li treu la roba, amb una delicadesa
desconeguda en un home de la seva naturalesa. Ella es deixa fer...
Quan en Julen se’n vagi, tornaran
de nou les seves pors, i ella pensarà
que tot plegat potser no ha estat altra cosa que un miratge. Un miratge, o
no...
La Dolors, sap que s’ha fet gran,
i tot i que conserva part del seu encant, enigmàtic i seductor, d’altre temps,
ja res és el mateix. Ja no gaudeix seduint. Ara se sent insegura, fins i tot patètica.
Té por de sentir-se rebutjada... Això sí que no ho podria pair. Sap que ha
perdut el seient en vagó de primera al tren de la vida. Ara s’ha convertit en
una gran perdedora, d’un joc momentani; d’un joc amb un capciós principi i amb
un final ben llardós. Llavors, quan encara era jove, desconeixia quant n’és
d’inútil tot allò que no té ni cap ni
peus: seduir sense acabar-se d’entregar, i quan tenia la presa ben enganxada,
desaparèixer. Aquest era el seu gran triomf. El seu joc. La seva addicció. El
seu miserable autoengany. Li agradava trencar cors. Se sentia poderosa pensant
que amb el seu hipnòtic encant dominava
la resta de mortals; mascles o femelles... Tant se val. I, què en treia
ella de tot plegat...? Només trencava cors; res més que això. I ho feia sense
cap mena de compassió.
I per què ho feia...? Tal vegada
com a revenja, de vés a saber què...? Potser per un trauma sofert a la
infància...? O, per què n’és portadora
d’uns gens en mal estat que fan que es comporti a contracorrent...?
La Dolors poc se les havia fet
mai aquestes preguntes. Només li faltaria això! Quan un està eixorc per dins,
res pot sentir, ni per bé ni per mal. El cert és que a ella, de jove, practicar
sexe li feia, primer, una mena d’angúnia pecaminosa, més endavant, gairebé fàstic, i la seva
eterna por al compromís, feien la resta.
Ara, es conforma fent viatges de
tant en tant a Barcelona, a visitar sex shops i comprar joguines noves... I el
més important: ara pot dir que ja s’ha estrenat sexualment. I no n’hi fa de fàstic,
no. Fins i tot pot ser que s’acabi casant amb en Julen. Sí, serà millor que
n’hi parli abans no s’enredi amb la xicota que li ha buscat son pare. Ara si
que no pot deixar escapar aquest tren addicional que el destí li ha posat a peu
d’estació.
***++***++***
Maria Carme Poblet
Ooh!!!, que maco! M'ha agradat molt. És una mica diferent dels que t'he llegit.
ResponEliminaFelicitats, saps tocar els punts, dèbils o calents amb una bona història que els embolcalla.